Set gats i un gos (un matí al Matagallas)

Quan aquest matí he obert els ulls, o hauria de dir les orelles, i he sentit que plovia, l’hora que em mancava de son s’ha apoderat de les meves ganes d’anar a fer muntanya. Sabíem que la pluja ens podia sorprendre a mitja pujada. Estàvem avisats. Però sortir de casa plovent, allò ja era anar directes a la pulmonia.

Sort que algú més optimista m’ha dit que potser allà no hi plovia i que hi havíem d’anar igualment. Així que he preparat la motxilla a corre-cuita, perquè ja feia tard, i he anat al punt de trobada habitual. En aquell moment l’aigua no queia i, per tant, se’ns ha obert l’esperança de no sortir-ne massa remullats.

Però durant el camí, la cosa ha anat canviat. El cel amenaçava llamps i trons i quan érem a l’alçada de Vic el ruixat era considerable. En el cotxe ho teníem clar, esmorzem a Viladrau i ens en tornem.

Quan hi hem arribat plovia de valent i mentre ens escalfàvem amb un bon cafè amb llet, altre cop ha parat de ploure. Els núvols es movien de pressa i s’afanyaven a ensenyar-nos el blau del cel. Així que no ens ho hem rumiat pas més, ara ja érem allà. Hem reculat per la carretera i, agafant direcció a Santa Fe del Montseny, hem arribat al Coll de Bordoriol. D’allà surt un camí que puja el Matagalls, així que hi hem deixat els cotxes i hem començat a caminar.

El camí primer s’enfilava dret, però de mica en mica s’ha anat suavitzant. El paisatge era força tenebrós. El dia era fosc i els arbres ens envoltaven amb els seus braços nus. Semblava que en qualsevol moment ens anaven a barrar el pas i les fulles a xuclar-nos fins a tapar-nos del tot. I ens hauríem quedat allà atrapats, formant part d’aquell llit tou que ara xafàvem. Però, sense voler-ho, ens han ensenyat com els seus brots tendres s’obrien a la vida. Aquells fajos estaven contents i ens han deixat passar perquè els admiréssim.

A mesura que els hem anat deixant enrere, la boira ens ha vingut a rebre. Quan érem en el Coll Pregon, s’esfilagarsava davant nostre, gaire be l’hauríem pogut pentinar, i ens ha acompanyat tot el tros final fins arribar a la creu del cim del Matagalls, que hem pogut veure quan érem just a tocar. Allà, ens ha emblanquinat els cabells i el vent ens ha tallat la cara. No hem pogut gaudir de les vistes, però el viatge no ha estat envà.

Intuint el camí hem començat a baixar. Ara amb fred, ara amb calor la tornada s’ha fet molt lleugera i ha sortit el sol i tot! Qui ens ho havia de dir... i qui era la que no hi volia pujar?

Catllaràs

Avui hem volgut conèixer una mica més aquesta terra que ens envolta. Per això, ens hem arribat fins a la Pobla de Lillet i, després, cap a Falgars, per endinsar-nos de ple en un bosc de faig i pi roig que ens ha de portar als cims desitjats.

El camí ha estat molt tranquil. Algú ha dit que s’escapava per escoltar millor el silenci i és que avui no hem trobat cap altre passejant. Així, en mig de la solitud que ens oferia un sender desconegut la nostra aventura hem anat desgranant. Hi ha res que valgui més la pena que ser un més del voltant? Uns arbres altíssims que deixen entreveure un cel brillant, unes roques ben posades que ens observen complaents, unes restes a terra que ens recorden que no som els únics caminants i unes motxilles, uns anoracs, unes gorres i uns guants.

La neu ens ha tornat a rebre, tan blanca, tan plàcida i en alguns moments tan gelada. A estones el camí era ben blanc. Tan blanc que sabia greu xafar-lo... però és que hem vingut a caminar. I la neu ens ha acompanyat. I nevava... nevava? O era la neu de les muntanyes del costat? El vent ens la portava per fer-nos un regal.

El Pedró ha estat el primer, el pi roig, gaire bé negre, ens hi ha portat i una fita ens indica quin és el punt més alt. Asseguts, just a la vora, li fem costat. Reposem una estona, no pot ser un record fugaç. Hi ha massa coses que veiem de passada, potser que ens hi comencem a fixar. Respirem, agafem forces i decidim per on continuar. Des d’allà el Lluent ens mira, que no em voleu venir a trobar?

Anem doncs endavant, de baixada, fent-nos camí en mig de boixos que ens abracen suaus. I al davant s’estenen les ones verdes, gaire bé grogues, que ens inviten a pujar. El cel ben obert, els núvols sovint ens fan ombra i ens fan venir fred. El camí s’enfila lleuger, a poc a poc, potser sap que estem cansats? I per fi, fins on la vista allarga, aquest perfil retallat. Des de la serra del Cadí fins Montserrat . El cim ens ofereix un paisatge de postal.

Què tenen aquestes muntanyes que ens agraden tant? que un dia rere un altra les volem anar a trobar. Ens llevem d’hora en lloc de mandrejar, passem hores a la carretera, ens fan mal els peus, les cames i el fred ens gela les mans. Però res de tot això ens atura. Deu ser que són part nostra, dels d’aquí i dels que han arribat. Allà dalt, tots les estimem igual.

El vent bufa i ens empeny a tornar, a casa ens espera la vida que no podem deixar. La neu ens rep contenta i ens deixa passar. Darrera, les nostres petjades ens porten camí avall. En el pla de l’Orri hi trobem una sorpresa... els amics que durant tot el dia hem estat notant. Un ramat ben especial: tres ases, tres ovelles i cavalls, molts cavalls. Blancs, rossos, vermells i bigarrats. Aixequen el cap per observar-nos i s’acosten, tímids, per poder-nos saludar.

Després d’un camí diferent, el bosc ens torna a envoltar i el travessem, com si fos una porta que ens tornés a la realitat. La jornada s’acaba, el dia serà història aviat i l’excursió? una data, una foto i quatre ratlles per poder-la explicar.

Coll Sacabra

Qui va dir que anàvem a Coll Sacabra abans de fer l’excursió amb raquetes de neu? Si era aquesta l’excursió!! Sense raquetes, però. Doncs sí, vam fer una bona part del camí trepitjant neu i tirant boles també, sobretot els més petits de la colla. Hi va haver algun tros que el gruix arribava als quinze cm, en d’altres només era unes restes oblidades en una obaga, però la neu va estar present en tot el camí.

I la sortida? Doncs magnífica, com sempre. Ens vam trobar tots a LEsquirol i després d’un petit esmorzar a peu dret vam anar fins al Coll de Bac on vam deixar els cotxes.
El tros de la pujada més dret va ser força divertit. Primer relliscós per les fulles dels fajos i més endavant per la capa blanca que ho cobria tot. Vam anar seguint les marques vermelles que pintaven els arbres del camí fins arribar, primer, al Puig de la Bastida i, una mica més enllà, al pla d’Aiats.

La vista espectacular, tot el Montseny, el Montcau, el Canigó, Montserrat més difuminat i fins i tot el Pedraforca (si estiraves una mica el coll) i vam poder comprovar que, realment, del Matagalls a Montserrat hi ha un bon tros!! Vam veure, també, l’ermita de Cabrera, que pot ser el destí d’una propera excursió per la zona.

De baixada vam esquivar la roca més dreta perquè ens vam saltar el trencall (ups!) i no vam poder veure el carro (oh!) però el camí no va deixar de ser atractiu. Vam arribar a tocar de la masia d’Aiats, preciosa, envoltada d’ovelles i de gallines que ens volien acompanyar un tros. I finalment on teníem els cotxes aparcats.

I ara a esperar la propera... i a que nevi força!!

Pedraforca

La pujada al Pedraforca va ser la tercera sortida del grup de muntanya i, a priori, semblava més lleugera que les altres dues. Doncs res més lluny de la realitat. I, com deia aquell, ni millor, ni pitjor... totalment diferent!

La Teula ja em va dir que ella no venia, que això de grimpar no li va massa, i que ja miraria les fotos. I va fer molt ben fet... perquè la grimpada era dureta, sobre tot pels que no hi estem acostumats.

Vam pujar per la banda de Saldes, i fins arribar a la roca, roca, tot molt bé. Només amb un petit mareig d’un dels nostres que es va resoldre amb paciència i una bona dosi de taurina. Però un cop vam tenir al davant la pedra dura, la cosa va canviar. Vam anar pujant com formiguetes, amb prudència i, suposo, amb més por de la que calia. És el què fa ser inexpert en aquests temes. L’experiència, però, va ser divertida. Anàvem improvisant camins i anàvem aprenent del que portàvem davant. ‘Posa el peu aquí que t’anirà millor’. ‘Dóna’m la mà, que t’ajudo’.

Després de pedres i més pedres vam arribar al cim i vam poder respirar tranquils. El dia es va anar tapant i vam acariciar els núvols amb els dits.

Recuperats, vam continuar el camí de baixada i tot bé fins arribar a la tartera. Allò sí que ja va ser el principi de la fi. En la meva vida havia xafat tantes pedres! Es tractava de deixar-te anar i anar baixant ràpid sense aturar-te massa. Però jo no ho sé fer... hi havia moments que sí, que me’n sortia, però n’hi havia d’altres que anava a parar de cul a terra... això quan no baixava asseguda lliscant pel pedregar!

Vam anar arribant al final en compte gotes però molt contents i, després d’un petit descans en el refugi, vam tornar ja cap a casa. La sortida al Pedra va ser memorable, d’aquelles que deixen empremta... quinze dies ben bons em va costar poder tornar a seure bé!

Així va anar al Moixeró i la Pica d'Estats

Vaig saber per un amic que el grup Veu Pròpia organitzava una sortida a la Pica d’Estats. Uf, la Pica!! vaig pensar... feia temps que tenia pendent aquesta pujada, així que m'hi vaig apuntar sense pensar-m'ho massa. I és ben bé això, no m'ho vaig pensar massa perquè em va costar força arribar al cim!! Ara, no me'n penedeixo gens.. al contrari.
Abans d’anar a la Pica, però, hi havia preparada una sortida al Moixeró. Indispensable fer-la per valorar com estàvem de forma física. Doncs bé, fatal... jo estava fatal. Però tot i així, la sortida va anar molt bé. El paisatge i les vistes impressionants... el bosc, el prat, tota la serra del Cadí... les vaques pasturant just a tocar del cim. Tot plegat fantàstic... No puc explicar els detalls tècnics de la sortida perquè prou feina tenia a posar un peu davant de l’altra... però sé que vam pujar, baixar i tornar a pujar i de tornada vam baixar, pujar (tros terrible, per cert) i acabar de baixar del tot.
En fi, per tot plegat i malgrat les cruixetes de la setmana següent, em vaig animar a fer la Pica. Per mi, el més dur va ser haver de fer la pujada del primer dia carregats. Perquè aquesta primera jornada crec que no era tan forta com el Moixeró. Tot i que per fer drecera vam passar per una zona de difícil accés que una mica més i ens obliga a girar cua. Al menys a la Teula (la meva gossa) i a mi. Sort d’un noi que va aparèixer per allà que la va agafar a ella a coll (a mi només em va agafar la motxilla) i vam poder salvar l’obstacle amb dignitat.
Aquest primer dia s’acabava en els estanys d’Estats i Sotllo. La veritat és que la visió dels estanys va ser gaire bé tan gratificant com la de pujar al cim de la Pica. D’aquest punt al lloc d’acampada encara quedava un tros... però sabent que teníem l’objectiu a tocar de la mà el camí es va fer força bé. Val a dir que quan vam arribar l’estany estava una mica concorregut.
Els que havien pujat més de pressa s’hi havien banyat (ho vam deduir per la roba estesa) i tot i que pujant a nosaltres se’ns havia passat pel cap, en aquell moment que ja fosquejava, només teníem ganes de sopar i anar a dormir. Això sí, amb una última mirada al cel quan ja era negra nit per poder gaudir d’un espectacle estel•lar impressionant!
L’endemà ens vam llevar ben d’hora, vam fer un esmorzar lleuger i cap amunt. Amb les cames adolorides pel dia abans i la son enganxada a l’esquena vam anar fent, mica en mica, i, primer per la tartera plena de pedres i més endavant per la neu, vam fer la Pica una mica nostra. Quan érem a dalt vam reconèixer gent que havíem anat trobant pel camí durant la llarga pujada, perquè de gent no en faltava... i la veritat és que entre tots respiràvem un aire de satisfacció d’haver complert un desig o, perquè no, un somni.
La tornada va ser força dura, amb el cruiximent de cames, i molt llarga, ja que havíem de fer en una tarda el que havíem fet el matí i el dia abans. Però bé... vam anar baixant, anar parant, anar menjant, anar saludant (el trànsit era considerable) fins al final.
Us he de dir que la meva Teula va dormir un dia seguit. Ara que, pobreta, ella va pujar tres piques i en va baixar cinc... tota l’estona anant d’una punta a l’altra del nostre estirat grup.
Un cop acabada l’aventura i ben descansats vam estar d’acord en una cosa: l’any que ve l’Aneto!

D'alt del cim