Vaig saber per un amic que el grup Veu Pròpia organitzava una sortida a la Pica d’Estats. Uf, la Pica!! vaig pensar... feia temps que tenia pendent aquesta pujada, així que m'hi vaig apuntar sense pensar-m'ho massa. I és ben bé això, no m'ho vaig pensar massa perquè em va costar força arribar al cim!! Ara, no me'n penedeixo gens.. al contrari.
Abans d’anar a la Pica, però, hi havia preparada una sortida al Moixeró. Indispensable fer-la per valorar com estàvem de forma física. Doncs bé, fatal... jo estava fatal. Però tot i així, la sortida va anar molt bé. El paisatge i les vistes impressionants... el bosc, el prat, tota la serra del Cadí... les vaques pasturant just a tocar del cim. Tot plegat fantàstic... No puc explicar els detalls tècnics de la sortida perquè prou feina tenia a posar un peu davant de l’altra... però sé que vam pujar, baixar i tornar a pujar i de tornada vam baixar, pujar (tros terrible, per cert) i acabar de baixar del tot.
En fi, per tot plegat i malgrat les cruixetes de la setmana següent, em vaig animar a fer la Pica. Per mi, el més dur va ser haver de fer la pujada del primer dia carregats. Perquè aquesta primera jornada crec que no era tan forta com el Moixeró. Tot i que per fer drecera vam passar per una zona de difícil accés que una mica més i ens obliga a girar cua. Al menys a la Teula (la meva gossa) i a mi. Sort d’un noi que va aparèixer per allà que la va agafar a ella a coll (a mi només em va agafar la motxilla) i vam poder salvar l’obstacle amb dignitat.
Aquest primer dia s’acabava en els estanys d’Estats i Sotllo. La veritat és que la visió dels estanys va ser gaire bé tan gratificant com la de pujar al cim de la Pica. D’aquest punt al lloc d’acampada encara quedava un tros... però sabent que teníem l’objectiu a tocar de la mà el camí es va fer força bé. Val a dir que quan vam arribar l’estany estava una mica concorregut.
Els que havien pujat més de pressa s’hi havien banyat (ho vam deduir per la roba estesa) i tot i que pujant a nosaltres se’ns havia passat pel cap, en aquell moment que ja fosquejava, només teníem ganes de sopar i anar a dormir. Això sí, amb una última mirada al cel quan ja era negra nit per poder gaudir d’un espectacle estel•lar impressionant!
L’endemà ens vam llevar ben d’hora, vam fer un esmorzar lleuger i cap amunt. Amb les cames adolorides pel dia abans i la son enganxada a l’esquena vam anar fent, mica en mica, i, primer per la tartera plena de pedres i més endavant per la neu, vam fer la Pica una mica nostra. Quan érem a dalt vam reconèixer gent que havíem anat trobant pel camí durant la llarga pujada, perquè de gent no en faltava... i la veritat és que entre tots respiràvem un aire de satisfacció d’haver complert un desig o, perquè no, un somni.
La tornada va ser força dura, amb el cruiximent de cames, i molt llarga, ja que havíem de fer en una tarda el que havíem fet el matí i el dia abans. Però bé... vam anar baixant, anar parant, anar menjant, anar saludant (el trànsit era considerable) fins al final.
Us he de dir que la meva Teula va dormir un dia seguit. Ara que, pobreta, ella va pujar tres piques i en va baixar cinc... tota l’estona anant d’una punta a l’altra del nostre estirat grup.
Un cop acabada l’aventura i ben descansats vam estar d’acord en una cosa: l’any que ve l’Aneto!
D'alt del cim
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada