Set gats i un gos (un matí al Matagallas)

Quan aquest matí he obert els ulls, o hauria de dir les orelles, i he sentit que plovia, l’hora que em mancava de son s’ha apoderat de les meves ganes d’anar a fer muntanya. Sabíem que la pluja ens podia sorprendre a mitja pujada. Estàvem avisats. Però sortir de casa plovent, allò ja era anar directes a la pulmonia.

Sort que algú més optimista m’ha dit que potser allà no hi plovia i que hi havíem d’anar igualment. Així que he preparat la motxilla a corre-cuita, perquè ja feia tard, i he anat al punt de trobada habitual. En aquell moment l’aigua no queia i, per tant, se’ns ha obert l’esperança de no sortir-ne massa remullats.

Però durant el camí, la cosa ha anat canviat. El cel amenaçava llamps i trons i quan érem a l’alçada de Vic el ruixat era considerable. En el cotxe ho teníem clar, esmorzem a Viladrau i ens en tornem.

Quan hi hem arribat plovia de valent i mentre ens escalfàvem amb un bon cafè amb llet, altre cop ha parat de ploure. Els núvols es movien de pressa i s’afanyaven a ensenyar-nos el blau del cel. Així que no ens ho hem rumiat pas més, ara ja érem allà. Hem reculat per la carretera i, agafant direcció a Santa Fe del Montseny, hem arribat al Coll de Bordoriol. D’allà surt un camí que puja el Matagalls, així que hi hem deixat els cotxes i hem començat a caminar.

El camí primer s’enfilava dret, però de mica en mica s’ha anat suavitzant. El paisatge era força tenebrós. El dia era fosc i els arbres ens envoltaven amb els seus braços nus. Semblava que en qualsevol moment ens anaven a barrar el pas i les fulles a xuclar-nos fins a tapar-nos del tot. I ens hauríem quedat allà atrapats, formant part d’aquell llit tou que ara xafàvem. Però, sense voler-ho, ens han ensenyat com els seus brots tendres s’obrien a la vida. Aquells fajos estaven contents i ens han deixat passar perquè els admiréssim.

A mesura que els hem anat deixant enrere, la boira ens ha vingut a rebre. Quan érem en el Coll Pregon, s’esfilagarsava davant nostre, gaire be l’hauríem pogut pentinar, i ens ha acompanyat tot el tros final fins arribar a la creu del cim del Matagalls, que hem pogut veure quan érem just a tocar. Allà, ens ha emblanquinat els cabells i el vent ens ha tallat la cara. No hem pogut gaudir de les vistes, però el viatge no ha estat envà.

Intuint el camí hem començat a baixar. Ara amb fred, ara amb calor la tornada s’ha fet molt lleugera i ha sortit el sol i tot! Qui ens ho havia de dir... i qui era la que no hi volia pujar?