Pedraforca




La pujada al Pedraforca va ser la tercera sortida del grup de muntanya i, a priori, semblava més lleugera que les altres dues. Doncs res més lluny de la realitat. I, com deia aquell, ni millor, ni pitjor... totalment diferent!

La Teula ja em va dir que ella no venia, que això de grimpar no li va massa, i que ja miraria les fotos. I va fer molt ben fet... perquè la grimpada era dureta, sobre tot pels que no hi estem acostumats.

Vam pujar per la banda de Saldes, i fins arribar a la roca, roca, tot molt bé. Només amb un petit mareig d’un dels nostres que es va resoldre amb paciència i una bona dosi de taurina. Però un cop vam tenir al davant la pedra dura, la cosa va canviar. Vam anar pujant com formiguetes, amb prudència i, suposo, amb més por de la que calia. És el què fa ser inexpert en aquests temes. L’experiència, però, va ser divertida. Anàvem improvisant camins i anàvem aprenent del que portàvem davant. ‘Posa el peu aquí que t’anirà millor’. ‘Dóna’m la mà, que t’ajudo’.

Després de pedres i més pedres vam arribar al cim i vam poder respirar tranquils. El dia es va anar tapant i vam acariciar els núvols amb els dits.

Recuperats, vam continuar el camí de baixada i tot bé fins arribar a la tartera. Allò sí que ja va ser el principi de la fi. En la meva vida havia xafat tantes pedres! Es tractava de deixar-te anar i anar baixant ràpid sense aturar-te massa. Però jo no ho sé fer... hi havia moments que sí, que me’n sortia, però n’hi havia d’altres que anava a parar de cul a terra... això quan no baixava asseguda lliscant pel pedregar!

Vam anar arribant al final en compte gotes però molt contents i, després d’un petit descans en el refugi, vam tornar ja cap a casa. La sortida al Pedra va ser memorable, d’aquelles que deixen empremta... quinze dies ben bons em va costar poder tornar a seure bé!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada