Catllaràs

Avui hem volgut conèixer una mica més aquesta terra que ens envolta. Per això, ens hem arribat fins a la Pobla de Lillet i, després, cap a Falgars, per endinsar-nos de ple en un bosc de faig i pi roig que ens ha de portar als cims desitjats.

El camí ha estat molt tranquil. Algú ha dit que s’escapava per escoltar millor el silenci i és que avui no hem trobat cap altre passejant. Així, en mig de la solitud que ens oferia un sender desconegut la nostra aventura hem anat desgranant. Hi ha res que valgui més la pena que ser un més del voltant? Uns arbres altíssims que deixen entreveure un cel brillant, unes roques ben posades que ens observen complaents, unes restes a terra que ens recorden que no som els únics caminants i unes motxilles, uns anoracs, unes gorres i uns guants.

La neu ens ha tornat a rebre, tan blanca, tan plàcida i en alguns moments tan gelada. A estones el camí era ben blanc. Tan blanc que sabia greu xafar-lo... però és que hem vingut a caminar. I la neu ens ha acompanyat. I nevava... nevava? O era la neu de les muntanyes del costat? El vent ens la portava per fer-nos un regal.

El Pedró ha estat el primer, el pi roig, gaire bé negre, ens hi ha portat i una fita ens indica quin és el punt més alt. Asseguts, just a la vora, li fem costat. Reposem una estona, no pot ser un record fugaç. Hi ha massa coses que veiem de passada, potser que ens hi comencem a fixar. Respirem, agafem forces i decidim per on continuar. Des d’allà el Lluent ens mira, que no em voleu venir a trobar?

Anem doncs endavant, de baixada, fent-nos camí en mig de boixos que ens abracen suaus. I al davant s’estenen les ones verdes, gaire bé grogues, que ens inviten a pujar. El cel ben obert, els núvols sovint ens fan ombra i ens fan venir fred. El camí s’enfila lleuger, a poc a poc, potser sap que estem cansats? I per fi, fins on la vista allarga, aquest perfil retallat. Des de la serra del Cadí fins Montserrat . El cim ens ofereix un paisatge de postal.

Què tenen aquestes muntanyes que ens agraden tant? que un dia rere un altra les volem anar a trobar. Ens llevem d’hora en lloc de mandrejar, passem hores a la carretera, ens fan mal els peus, les cames i el fred ens gela les mans. Però res de tot això ens atura. Deu ser que són part nostra, dels d’aquí i dels que han arribat. Allà dalt, tots les estimem igual.

El vent bufa i ens empeny a tornar, a casa ens espera la vida que no podem deixar. La neu ens rep contenta i ens deixa passar. Darrera, les nostres petjades ens porten camí avall. En el pla de l’Orri hi trobem una sorpresa... els amics que durant tot el dia hem estat notant. Un ramat ben especial: tres ases, tres ovelles i cavalls, molts cavalls. Blancs, rossos, vermells i bigarrats. Aixequen el cap per observar-nos i s’acosten, tímids, per poder-nos saludar.

Després d’un camí diferent, el bosc ens torna a envoltar i el travessem, com si fos una porta que ens tornés a la realitat. La jornada s’acaba, el dia serà història aviat i l’excursió? una data, una foto i quatre ratlles per poder-la explicar.